On aniries si poguessis viatjar en el temps? Tornaries a quan els mamuts dominaven la Terra? Has vist mai un elefant amb ullals tan llargs que toquen a terra?

Un dels majors reptes que afronten avui els elefants africans i asiàtics és la pèrdua de diversitat genètica a causa de la desaparició d’exemplars amb grans ullals. S’estima que en queden tot just uns 40 grans ullalers icònics per espècie, i només una part d’ells pot considerar-se Super Tuskers. Sembla que provinguin d’una altra era. I així és.

Poques criatures transmeten tanta dignitat i poder com un Super Tusker. Però, què és exactament? Es considera Super Tusker un elefant que compleix almenys una d’aquestes condicions:

• Té ullals la longitud dels quals iguala o supera l’alçada de les seves espatlles (Super Tusker per longitud);
• Posseeix almenys un ullal que pesa l’1% o més de la seva massa corporal total (Super Tusker per pes);
• Té ullals tan llargs que freguen el terra (Plough-the-Earth).

Pot semblar tècnic, però en realitat és fàcil reconèixer-los: la mida dels seus ullals és veritablement impactant. Ho saps quan ho veus.

Sabies que al sud de l’Índia s’ha demostrat que com més llargs són els ullals, més saludable és l’elefant? Hi ha una correlació directa entre la longitud de l’ullal i la quantitat de paràsits a les femtes (Raman Sukumar, 2003). Conservar la genètica de grans ullals és, per tant, fonamental.

Aquest projecte científic i artístic porta més de 10 anys en desenvolupament. Ha donat lloc al major arxiu visual del món amb elefants de grans ullals, incloent-hi imatges premiades internacionalment. Durant aquest procés, també vaig descobrir dos nous Rècords Mundials (l’ullal més llarg i el més gruixut d’elefant asiàtic en més de 100 anys) i vaig col·laborar amb Colossal Biosciences en el projecte de desextinció del mamut llanut.

La presentació combina imatges en blanc i negre i en color, retratant elefants africans i asiàtics amb ullals imponents, incloent-hi alguns dels Super Tuskers més formidables mai fotografiats. S’alternen composicions minimalistes amb d’altres més contextuals, en llocs com les faldes del Kilimanjaro, els rius de sorra de Tsavo, els paisatges de baobabs de Tarangire o les selves asiàtiques.

Per capturar aquestes imatges, vaig visitar les mateixes zones en múltiples ocasions, vaig acampar durant mesos en plena natura, vaig conduir pel meu compte i vaig utilitzar tota mena de tècniques fotogràfiques: càmeres trampa, sistemes remots i fotografia a peu amb càmera en mà. Les explicacions acompanyen les imatges de manera senzilla i informativa, sense saturar l’espectador.

El moment de mostrar aquesta feina és clau. Aquesta presentació pot beneficiar-se enormement de l’impuls mediàtic d’un nou estrena de Jurassic World, que reactiva l’interès del públic per la megafauna.